Hi ha una paraula del text d'avui que, per traducció, no s'entén com s'entendria amb la versió original, o més literal, del text: és pobles. La frase és T’he fet llum de tots els pobles. Si mirem les versions de la Bíblia més literals, la paraula que allà es fa servir és gentils, és a dir, els que no pertanyen al nostre poble. Tot aquell qui no és cristià. Però si Isaïes és llum per a tothom, inclús per als qui no formen part del poble, com pot ser que no n'hi hagin ja començat a formar part, del poble? Com potser que seguim referint-nos-hi com als altres? El problema, com en tantes altres coses, és a no saber diferenciar entre forma i fons.

La paràbola del bon samarità parla del mateix fenomen. Qui fa la voluntat de Déu: qui la fa, o qui diu que la fa? Forma i fons. Fariseu i mestre de la Llei, o els actors de la paraula que anomena Pau. Al final resulta que hi ha un munt de persones que no es diuen cristians, ni els hi diríem nosaltres, però que viuen seguint les accions internes, invisibles, que en configura un. La seva vida té la qualitat que ha de tenir per estar d'acord amb la llei, al marge que ells, o nosaltres, els etiquetem com a cristians. I és que podem arribar a un punt que ens adonem que no cal ser cristià per ser bona persona.

Se'ns coneix no pels senyals, sinó per com ens tractem uns als altres. I és que no cal autoproclamar-se cristià: només ser-ho. I això té a veure amb la mirada interna que cadascú de nosaltres tingui cap al món. Podem comprovar si estem retent homenatge a Déu en nosaltres, si en tot allò que veiem, inclús en les persones que ens toquen els collons, hi veiem Déu en acció. Perquè aquella persona que ens posa traves la tenim davant perquè l'hem cridada nosaltres. I és adonant-nos d'això com perdonem tots i tothom: tots els pobles. Podem veure en tothom l'acció l'acció de jo sóc en mi, i per tant sé que no hi ha ningú que estigui al marge d'aquest corrent creador, al marge de les circumstàncies físiques aparents.